"Marcelino, una lluita i una idea"

Encara que quasi tots els partits amb representació municipal
aprofitem l’espai d’aquesta columna per parlar de les nostres percepcions de la política local o per fer-vos arribar
per aquest mitja les nostres
propostes, en el present article parlarem d’una persona que ens va deixar el passat 29 d’octubre, Marcelino Camacho, l’històric líder de CCOO.

Per que parlar de Marcelino, i del sindicat de classe del que ell va ser un dels seus fundadors, també és parlar de la política local i sobretot dels interessos dels treballadors i treballadores del nostre poble, dels funcionaris i dels i les assalariades (els que depenem d’un jornal o del sou de la nòmina per tirar endavant).
Marcelino Camacho ha estat el líder sindical més important
del segle XX en Espanya i un referent fonamental en el moviment obrer.

Amb la seua desaparició física perdem a una figura essencial
per al moviment obrer i per a la pròpia història d’este
país al llarg de la segona meitat segle XX. No debades, en Marcelino els treballadors tenien un referent clar, algú que mai els va fallar, algú que mai va perdre el nord i que sabia quin era el seu lloc.
La seua vida estigué dedicada a la lluita pels seus ideals,
per les llibertats d’aquest país i per la defensa dels treballadors
i treballadores.

Marcelino, l’honestedat personificada, l’home del jersei de llana, el fundador de les Comissions Obreres, el company d’Esquerra Unida, encarna un segle de vida i lluita d’esta Espanya, la nostra. Nascut en 1918, l’any que posa data a la pitjor pandèmia de la història –l’anomenada ‘grip espanyola’- i al final de la Primera Guerra Mundial. La seua vida és espill fidel del seu temps.

Guerra, exili, repressió, penúria, sindicalisme, política, presó i, ni així, la suma de tots eixos factors van esborrar el somriure de la geografia de la seua cara.
La història té les seues paradoxes, moltes vegades capritxoses.
Fa cent anys, el mateix 29 d’octubre, va nàixer Miguel Hernández, el cridat poeta del poble.

Gràcies, per tantes i tantes coses Marcelino.

Per cert, quan hi haurà un GUARDÓ per als sindicats de classe, UGT, La Unió de Llauradors o CC.OO. per la seva tasca en favor de la gent treballadora i per la democràcia.

Ens queda ben poc, mig any per a les eleccions municipals, mig any per fer possible un canvi de veritat al govern del nostre poble que done fi a la prepotència i al mal fer, a l’endeutament i als projectes dilapidadors dels nostres diners. Per axó es imprescindible la vostra ajuda, totes les mans, totes les veus per un poble millor. Si esteu interessats:
eualgemesi@gmail.com o els dimecres de 20.30 a 21.30 a la nostra seu del carrer Muntanya, 12 entresol.

A sangre fría
Autor: Salvador López Arnal

Cantidad anual promedio de aditivos que se ingieren con la comida en Estados Unidos: 52 kilos.

Ingredientes artificiales más abundantes: sacarina, cola y cafeína.
Efectos de colorantes y conservantes artificiales en los niños: hiperactividad.

Desaparecidos –incluyendo niños y bebés– en Argentina, Bolivia, Brasil, Chile, Colombia, El Salvador, Guatemala, Haití, Honduras, México, Perú y Uruguay entre 1966 y 1986: 90.000.
Desaparecidos en Cuba: cero.

Personas que hurgan diariamente entre las basuras de Nueva York: 1.500.
Estadounidenses menesterosos: 45 millones (mayoría no blancos; 33%: niños).

España: alquileres que no se declaran: el 65%.
Fraude fiscal derivado de ello: 3.000 millones/año.

Créditos que la industria armamentística ha recibido desde 1997 del
Ministerio de Industria español: 14.000 millones.
Plazo de devolución: veinte años, sin intereses.
Importe reembolsado hasta la fecha: un 1% del total.

Beneficios bancarios en relación a los activos:

España: 0,93% EEUU: 0.41 % Francia: 0,18% Alemania: -0,03% Gran Bretaña: -0,05%

Banca más rentable del mundo: la española.

Personas que en el mundo dependen fuertemente de los bosques: 1.600 millones.
Porcentaje mundial de alimentos producidos por campesinos rurales: 50%
Que provienen de la cadena alimentaria industrial: 30%
Que provienen de la caza y la recolección: 12,5%
Que producen campesinos urbanos:7,5%

El Viejo Topo 273/ octubre 2010 / 3

XERRADA COL·LOQUI D’ESQUERRA UNIDA

XERRADA COL·LOQUI D’ESQUERRA UNIDA



Són viables les pensions?

Pere Blanco (regidor d’EU a l’ajuntament i treballador de la seguretat social)

Dimarts, 20 d’abril

a les 20.00 hores

Saló d’actes

Casino Lliberal

MOCIÓ CONTRA EL PLA D’AUGMENTAR LA VIDA LABORAL ALLARGANT L’EDAT DE JUBILACIÓ ALS 67 ANYS

MOCIÓ
En un any com el 2009, en plena crisi les principals empreses de l’IBEX 35 declaren uns beneficis superiors als 28.000 milions d’euros. El Banc de Santader supera els 9.000 milions d’euros de beneficis, el segon millor resultat de la seva història.
Per altra part, països amb major productivitat i on les persones i les famílies, la societat en general, esta superant la crisi en millors condicions, son els que tenen establida una jornada laboral de 35 hores, com França i Alemanya. El president francès i la primera ministra alemanya que tenien previst augmentar la jornada laboral han abandonat les seves pretensions en comprovar la bondat de ‘treballar menys per treballar tots/es’.
Al nostre estat, el PP es un defensor aferrissat de facilitar i abaratir l’acomiadament, d’augmentar la jornada laboral per als treballadors/es, de rebaixar els impostos als que més guanyen aportant menys a les arques de la Seguretat Socials i als tributs. Ara, sembla que el govern del Sr Zapatero pressionat per empreses i economistes neoliberals pareix claudicar, i en contra d’apostar per la qualitat en el treball, per la innovació i la millor qualificació de la classe obrera opta per aquestes receptes caduques, i així ell passat 29 de gener el Govern de Zapatero va aprovar un pla de reforma de les pensions que perseguix retallar la despesa en pensions fins a un 4% del PIB, retardar de manera gradual l’edat de jubilació fins als 67 anys, augmentar el període de còmput de 15 a 25 anys per a calcular les quanties, i pujar de 15 a 17 anys de cotització el mínim per a generar dret a pensió.
Estes mesures, que ja han sigut qualificades com “pensionazo”, han despertat un ampli rebuig de les organitzacions polítiques i socials així com de la gran majoria de treballadors i ciutadans, que veuen perillar el seu futur i el dels seus fills. Perquè davall l’actual sistema econòmic els que venen la seua força de treball a canvi d’un salari, rarament disposen de rendes per a viure quan deixen de treballar, ja siga per vellesa o malaltia. La seua única garantia és el sistema públic de pensions, basat en el que anomenem un “salari diferit”. És a dir, en aportacions no cobrades en el moment de treballar sinó més tard, en la jubilació, i que per tant els pertanyen i no poden considerar-se graciables o propietat dels governs i especuladors de torn.
El dret a una pensió digna constitueix una conquista històrica del moviment obrer encara no consolidada al nostre país (generalment els pensionistes cobren poc més de 500 euros al mes). I esta volta de femella que es vol donar al sistema de pensions implicarà no sols un futur empitjorament de les condicions de vida dels pensionistes, sinó també de molts sectors socials en el present, ja que hui, hi ha una bossa de més d’un milió de famílies espanyoles sense altra font d’ingressos que les exigües pensions cobrades pels seus majors.
Som molts i moltes els qui ens preguntem: com pot un govern que es diu socialista proposar retalls en les pensions i retard de l’edat de jubilació quan, a més, fa uns mesos deia estar disposat a acceptar un retall de les cotitzacions a la Seguretat Social? Com pot demanar-se als treballadors i als pensionistes que paguen la crisi quan s’ha entregat centenars de milers de milions d’euros als banquers?
Per a un futur millor, fan falta altres polítiques, socials i econòmiques. i no mesures de retall del dret a la jubilació, mesures per a incentivar l’ocupació, començant per les dirigides a acabar amb l’onada d’EREs i acomiadaments que han conduït als més de 4 milions de parats que tenim hui.
En cap cas es pot acceptar un retall del dret a pensions dignes perquè això suposa fam per a hui i per a demà, per molt que eventualment arribe a autoritzar-ho el Pacte de Toledo.
Però per a aconseguir la retirada d’estos retalls del sistema de pensions, resulta imprescindible la més àmplia mobilització social., i es per aixó que es proposen els següents

ACORDS
PRIMER: Demanar al Govern de la nació i en concret al seu president Sr Rodriguez Zapatero la retirada d’aquest pla per allargar la jubilació als 67 anys.

SEGON: Demanar a Les Corts Valencianes el seu pronunciament en contra d’aquest pla per allargar la jubilació als 67 anys.

TERCER: Estudiar la possibilitat d’establir la jornada de 35 hores, com a França i Alemanya, amb la intenció de treballar menys per treballar tots.

QUART: Eliminar la pràctica generalitzada de hores extres en les empreses, al menys en aquests anys de crisi, que ja superem el 4 milions de parats, per possibilitar més ocupació.

QUINT: Reduir els EREs (Expedients de Regulació de Treball) sols a les empreses amb clars i demostrats problemes financers.

SISÈ: Demanar la Consell Valencia i al Govern de la nació més esforços i lleis encaminades a disminuir la temporalitat en treball, així com a una major inversió en qualitat i sostenibilitat de la producció.


Algemesí a 15 de febrer de 2010